Després d'explicar-li les meues coordenades a dia de hui, Lluís va començar la conversa amb una de les controvèrsies actuals a Nova York: la intensa programació de performances als centres culturals. Claire Bishop a Artforum publicava Palace in Plunderland, un article sobre el nou The Shed de Didler Scofidio + Renfro. Segueix la ressenya de l'article a este post.
Bishop argumenta que seria vertaderament radical construir una institució cultural que garantira serveis importants com una escola pública o una sucursal de la Biblioteca de Nova York, un programa com el que desplega el SESC Pompéia de Sao Paulo. Abordant el tema del mecenatge, la historiadora de l'art denuncia que amb estes propostes "una persona d'alt patrimoni pot evadir impostos vertint una fracció dels seus beneficis en un projecte cultural que millora el seu estatus social". The Shed és un espai hiper-controlat que assegura un lloc per a l'experimentació, quan aquesta no necessitaria d'un espai així. "L'arquitectura d'un espai importa menys que el seu ús. La fina línia de Shed entre cultura i control subratlla que els espais de hui no necessiten ser curats, sinó ocupats".
Tota una declaració inspiradora per a començar a repensar el paper dels museus a València. El propi edifici es converteix en una performance, lligat a l'acumulació temporal i experiencial que proposa el neoliberalisme. "El capital està jugant amb la performance del museu, el moviment, encapsulat i dirigista, seguint l'idea de l'espectacle de Guy Debord", em contava Lluís A. Casanovas.
Precisament lligada a la nova lògica de la finançarització, el filòsof belga Michael Feher proposa a Rated Agency una nova estratègia per "convertir les ferramentes dels especuladors en instruments de lògica i llibertat, col·locant-les en mans dels desposseïts, els explotats i els manipulats". Segons Feher, ara les empreses es preocupen més per l'ànim dels accionistes que per l'èxit comercial a llarg plaç.
Això ocorre mentres els governs subordinen el benestar ciutadà als creditors apaciguadors i els individus estan menys preocupats pels ingresos immediats que per l'aprepiació dels bens de capital i les reputacions. "Si bé l'explotació dels empleats per part dels empleadors apenes ha estat frenada, el poder dels inversionistes per decidir qui i què es considera solvent, s'ha convertit en una nova arena de lluita social". Ja que el MuVIM és una institució pública depenent de les agències de calificació, es converteix en una referència imprescindible editada pel MIT.
El museu és una de les principals institucions colonitzadores. Per això les accions a NYC de Decolonize this place!, especialment al Museu de Brooklyn, són interessants sobre les polítiques colonials i la gentrificació. Són accions que pertanyen al llinatge de l'institutional criticism, una corrent artística que utilitza la crítica com a pràctica artística. Segons la Tate, va nàixer a finals dels 60 com a resposta al confinament cultural de les institucions museístiques que compraven i exhibien les obres del propis artistes.
A banda de colonialistes, el museu també irradia masclisme. Això pretenia denunciar Mierle Laderman amb el "Manifest d'art de manteniment", on identificava un punt ceg a la història de l'art i les Avantguardes i el desplegava amb quatre accions performatives. "Després de la revolució, qui va a arreplegar la brossa el dilluns de matí?". Laderman es va passar una jornada laboral "dramatitzant" el treball difícil i poc reconegut de mantindre net el museu. "La imatge de l'artista agenollada, esgotada per hores de treball físic, va recordar als espectadors que la base invisible de cada institució, des de la família fins al museu, era una treballadora de manteniment que estava netejant".
Una de les primeres accions que vaig pensar que accionarien el MuVIM seria fer-lo explotar, cremar-lo com una falla. Al seu cas, Alfredo Jaar va cremar un museu per destacar el seu paper determinant. Sorprés per la falta d'equipaments culturals a Skoghall (Suècia), Jaar va construir un museu amb paper. Una volta equipat "Jaar va proposar que es cremara per a reflexar l'enorme absència educativa". Un museu d'usar i tirar -de paper- lligat a la indústria de la ciutat (el material va ser cedit pel molí local) i va generar incomoditat a les autoritats de la ciutat. Una controvèrsia que no s'havia desplegat fins eixe moment, malgrat la falta d'equipaments culturals.
Cremat o no, el museu és una màquina de produir identitats. Així ho afirma Benedict Anderson a Imagined Communities. Al capítol Cens, Mapa, Museu explica que estos tres instruments són essencials per a la construcció identitària i l'exercici del poder. Marcel Broodthaers va imaginar un museu fictici basat en la superposició contemporània de la esfera econòmica i de la cultural. Una autonomia que s'ha auto-dissolt progressivament en nom de les indústries culturals. Broodthaers va construir tota una institució museística que movilitzava autoritats, programa i col·lecció allà on anava.Una de les primeres accions que vaig pensar que accionarien el MuVIM seria fer-lo explotar, cremar-lo com una falla. Al seu cas, Alfredo Jaar va cremar un museu per destacar el seu paper determinant. Sorprés per la falta d'equipaments culturals a Skoghall (Suècia), Jaar va construir un museu amb paper. Una volta equipat "Jaar va proposar que es cremara per a reflexar l'enorme absència educativa". Un museu d'usar i tirar -de paper- lligat a la indústria de la ciutat (el material va ser cedit pel molí local) i va generar incomoditat a les autoritats de la ciutat. Una controvèrsia que no s'havia desplegat fins eixe moment, malgrat la falta d'equipaments culturals.
Broodthaers "es va convertir en director, comissari, col·lecionista, periodista, transportista, publicista, inversor, arxivista i advocat del Museu de les Àguiles. Influit per Maig del 68, "quan més s'afirmava l'art i la cultura com una esfera independent, més convertia la seua empresa en una més de les activitats comercials de la indústria cultural, destruint d'un colp tota possibilitat d'excepcionalitat de la cultura". "I quan més tractava de concentrar totes les professions, més brillava com a artista".
Lluís també em va contar l'experiència d'Helio Oiticica redefinint el paper de la instal·lació. Front a l'urbanisme funcionalista de Brasília que augmentava l'escletxa social, amb Tropicália proposava un xicotet llaberint sensorial per anar descalç enmig del Museu Jumex. Es tracta més d'una ambientació que d'una instal·lació, ja que Oticica integra el so -de lloros i del televisor-, el tacte -arena, grava, alfombra-, lo visual -formes, colors, llum, brillantor- i l'olfacte -l'aliment i les defecacions dels lloros, les plantes...-. "Oiticia trobà en la noció d'allò tropical un element propi per a transitar dins del panorama internacional i no desapareixer com un seguidor més de les corrents occidentals. L'imatge candent i exuberant del tròpic, entre la ironia per l'estereotip i la crítica a l'ideal linial del progrés, li va servir com a fòrmula per a proposar un camí alternatiu a l'art brasiler (...) Tropicália va funcionar com un moviment cultural reivindicador de l'art llatinoamericà".
De fet, l'uruguià d'origen alemany Luis Camnitzer ("un llatinoamericà exiliat a la capital de l'art contemporani) també va centrarla seua pràctica en la capacitat transformadora de l'art. Amb "El museo es una escuela", també realitza una crítica institucional amb una instal·lació site specific per reivindicar el paper de la mediació i la pedagogia als museus: "el museu és una escola, l'artista aprén a comunicar-se, el públic aprén a fer connexions".
Com deia Bishop, l'horari és un dels elements estructuradors de la institució museu. Per això Lluís em proposava jugar amb la idea del museu nocturn, subvertir la idea de temps amb l'horari i anar executant xicotetes ambicions. Eixe era l'origen de la Nuit en Blanche: encara que actualment és un instrument per al city marketing, va nàixer inspirat en el festival Les Allumées del director d'art Jean Blaise per generar un esdeveniment festiu al voltant de la cultura contemporània [FALTA POST DE BALADIER].
La nit -tant la festa com dormir- és l'últim bastió que ens queda. Per això és interessant el llibre Late Capitalism and the ends of Sleep de Jonathan Crary, un assaig que explora "algunes de les conseqüències ruinoses de l'expansió dels processos continus del capitalisme del segle XXI". "El mercat ara opera a cada hora del rellotge, impulsant-nos a l'activitat constant i erosionant formes d'expressió política i comunitària", en la línia del que denúncia Jorge Moruno a No tengo tiempo. Crary denúncia les estratègies de control, vigilància, l'entrenament de la vissió -amb un paper fonamental del museu- o la capitalització de l'atenció provocada per tots els dispositius electrònics.
Finalment Lluís em recomanava la proposta de Fake Industries per al concurs del Guggenheim a Hèlsinki. L'equip proposava reconstruir el volum d'una terminal portuària amb la mateixa estructura de fusta per a centrar-se en l'interior de l'equipament, ja que la vida pública a la ciutat -degut a les seues condicions climàtiques- afloreix a l'interior. La proposta "imita la lògica de la sauna, on les condicions climàtiques finals de cada habitació inclouen cert grau de negociació entre la institució i els seus visitants". El projecte està definit per huit sales de 20x20, dihuit de 6'5x6'5, quatre de 10x10 i una de 40x100m, que "ofereix una noció alternativa de flexibilitat basada en un conjunt rígid de condicions espacials enlloc de particions temporals. Amb el temps, les dimensions de les habitacions no canviaran però sí la seua forma d'usar-les".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada