Després de xarrar amb els clients en dues sessions (I i II), començàrem a treballar en les variants del projecte. Amb els distints jocs creatius de les sessions, disposàvem de suficient informació sobre els desitjos i necessitats dels usuaris. De fet, teniem suficient informació per a solucionar de forma diferent, els problemes i desitjos que ens exposaren L i A a les reunions de la Consulta d'Arquitectura d'aRRsa, on he fet les pràctiques que vos conte.

Les variants
Vam començar a plantejar tres variants que partien de tres idees: una "choza deluxe" on tot pivotaria al voltant de la cuina, un "loft familiar" amb una enorme àrea pública i una variant per a "redescubrir la terraza". A partir d'estes tres fonts de variants, vam realitzar distintes modificacions que derivarien en un total de 9 variants, més la planta del Projecte de Client.

Per exemple, ací tenim les distintes versions de la variant "El loft familiar". En primer lloc, la variant 2·a, que conserva (ampliant) l'actual ubicació de la cuina i la connecta de forma oberta amb el saló de la casa. Introduïnt la variable del temps, tindriem uns anys després la versió 2·a(f), on el dormitori dels xiquets s'ha dividit en dos. En canvi a la versió 2·b, el dormitori per a convidats es converteix en un despatx i es guanya superfície per al dormitori principal en detriment del saló. Hi hauria una versió 2·c on s'intercanvia la ubicació de la cuina i del saló i així indefinidament. Per això són importants dues coses: no encarinyar-se amb cap de les propostes perquè són totes bones i no atabalar a l'usuari amb massa propostes.

 Els ajustaments finals
A la quarta sessió, els vam presentar les deu plantes i els deixarem una setmana de reflexió. Després, tinguerem una sessió on ells ens van presentar les seues preferències, amb anotacions a cadascuna de les plantes, i vam començar a ensamblar una planta definitiva, mestissa de les propostes: començàvem la fase d'ajustaments finals.

A més de les plantes, també els presentàvem estes vistes, que difereixen molt del típic rènder. Estaven colorejades a mà, i l'objectiu és evitar la sensació que ja està tot decidit, com passaria amb un fotomontatge perfecte. Eixe caràcter improvisat fa que els usuaris no ho vejen com un projecte acabat. I és que les decisions mai han de ser definitives fins a la posada en obra. A més, les vistes van acompanyades de fotografies extretes de revistes o Pinterest, amb escenes semblants a les que es plantejen al projecte. Amb això, comencem a parlar dels materials, de la llum o de les sensacions espacials.

Després de tres sessions d'ajustament que vam realitzar durant tot un mes, vam arribar a la versió final. A la consulta anaven incloses sis sessions amb el pressupost pel projecte tancat, però la fase d'ajustaments es pot allargar unes sessions més. Si els clients desitjen finalitzar ací la consulta, se'ls entregarà un manual d'instruccions i ells dirigiràn el procés de l'obra. Després de tot el bagatge adquirit durant la consulta, els usuaris coneixen el perquè de les decisions projectuals, i estan capacitats per ser part activa de la gestió de l'obra. Sinó, serà el mateix arquitecte qui assumisca la direcció de l'obra, allargant la presa de decisions fins que comencen a definir-se material i espacialment les decisions.

- Quina vista t'agrada més vore per la finestra? 

- Just des d'ací. Este és l'únic balcó, de les dos vivendes, des d'on es veu l'horta. 

- Ara hem de fer una llista de desitjos, però han de ser coses concretes, no importa si penses que són impossibles. Com t'imagines la teua casa ideal? 

- Vaig nàixer a Múrcia, a la típica casa de camp amb porxe. La meua casa ideal hauria de tindre un porxe on llegir, sopar, estar amb la família... 

- I per exemple, com t'imagines despertar-te a eixa casa ideal? 

- M'imagine alçar-me i anar a una cuina ampla, des d'on es veja el trosset d'horta que veem des d'ací, i tindre espai suficient per desdejunar els quatre junts, sense embrutar massa.

Això és un fragment del qüestionari que li vam fer als clients de la consulta, L i A, a la primera reunió. Abans de vindre a fer les pràctiques a aRRsa!, jo m'imaginava que la típica conversa per preparar una reforma amb un arquitecte començaria per "El bany se'ns ha quedat xicotet" o "Necessitem un dormitori per a la xiqueta que ve".

Bé, normalment per fer una reforma no es telefona a un arquitecte: "I si després no ens agrada el plànol que ha fet?", "No anem a pagar-li a un arquitecte sino tenim ni per a canviar els dos banys", "La casa és meua i jo sé com vull viure"... I per això, la majoria de potencials clients senten que no és necessària la mà d'un arquitecte; sinó que resulta car i fastigós tindre que lidiar amb un artista egocèntric.

Per això el Mètode utilitzat a les Consultes d'Arquitectura d'aRRsa té un doble resultat: per una banda, l'usuari participa al procés de pensament de la seua vivenda, mentres l'arquitecte obri un nou nínxol de mercat gràcies a la claredat del procés i el preu; l'usuari té la garantia que es tracta d'un assumpte seriós i de moltes hores de treball. Però per a que el client participe al redisseny de la vivenda, s'ha de saber escoltar. El que requerix el procés de reforma d'una vivenda no és que el client demane, sinó escoltar el que dessitja i necessita. És a dir, quan vas al metge, el desig del pacient podria ser curar-se el mal de cap, però eixa demanda no és el desig sinó la resposta, obviant el diagnòstic previ. Per exemple, sinó seguirem el Mètode de Livingston, un diàleg a la consulta haguera pogut ser:

-És possible baixar la barana de la finestra per poder vore millor l'horta des de la cuina? 

-No, no es pot perquè està prohibit modificar la façana de l'edifici.

La pregunta està equivocada, perquè el desig no és baixar la finestra sinó vore millor la mar. Baixar la finestra és la resposta que bloqueja el desig.

-És possible vore millor l'horta des de la cuina? 

-Sí, podem fer una tarima de 30 cm i de pas fem passar les canalitzacions per la nova tarima, conservant el fals sostre. 

(este és un dels exemples utilitzats per Livingston al seu llibre Arquitectos de familia)

1. Dibuixem entre tots el Projecte del Client
 La clau de les Consultes d'Arquitectura està en les estratègies per a escoltar, i comença per entendre que el client no ens demana un projecte, sinó que el porta. El projecte és seu, i per això comencem el segon pas (que esmentàvem a l'anterior post) demanant-los que dibuixen el Projecte del Client: la reforma que ells farien. L'important no és què dibuixen, sinó com expliquen el seu projecte. Per això, Ester va dibuixar exactament el que L i A indicaven (per separat), mentres els interrogava sobre les decisions preses. "Ací alçaria un tabic", i li preguntem "I ací, què hauria?"... De seguida s'adonaràn que no ho tenen tot tan clar com pensaven, i a la volta nosaltres detectem el que més (i menys) els agrada de la casa.

2. La nostàlgia del futur 
Després de dibuixar el seu PC, fem punt i apart i els vam preguntar sobre la història de les seues vivendes abans de la reforma; passant dels records d'infantesa al pis d'estudiants, incloent l'actual vivenda, que normalment ja ha sofert modificacions prèvies a esta reforma. Poc a poc anem descobrint els seus desitjos, des de distints punts de vista, com quan recorden amb nostàlgia la casa on van viure quan eren xiquets. Al següent exercici, l'últim de la sessió, Més-Menys, van fer una breu llista del que més i menys els agrada de la casa: la llum que entra pel menjador, el barri, la falta de lloc per posar plantes, eixe dormitori no té bona ventilació... Però alerta! Els demanàrem que jerarquitzen els defectes i virtuts de la casa, i així els fem pensar, fregant el mètode maièutic de Sòcrates.

3. La pel.lícula de la seua vida
A la segona sessió, vam començar parlant de l'estat de la vivenda actual i de la seua casa ideal, tal i com es veu a l'inici del post. Per això la Casa Final Desitjada s'ha de descriure sense preocupar-se dels recursos i de forma concreta, intentant que la definisquen amb escenes de pel.lícules o llibres que s'hajen quedat a la memòria; o descrivint un dia de rutina a la nova casa, recorrent totes les estàncies. On? Com? Per què? Interrumpim amb freqüència per dinamitzar la conversa i aclarir conceptes:

-Això sí, la galeria fora. Vull una casa sense galeria. 

-Per què? 

-No m'agrada ixir del dormitori per anar al bany. Ni el color de la xapa. 

Li expliquem que no és precís anar al bany per la galeria, i li mostrem fotos de xapes verdes i blaves. 

-Ah, això sí m'agrada molt.

Anem així imaginant escenes i generant nous significants, un llenguatge entre l'usuari i l'arquitecte necessari per a facilitar l'enteniment entre les dos parts; ara el farà servir l'usuari, i a la presentació de variants el farem servir nosaltres per a donar-los a entendre solucions que ells no s'havien plantejat.

4. Llista de mínims i globus de màxims

El joc de la C.F.D. va acabar amb dos exercicis més. Al primer, la Casa Ideal Mínima, s'elabora una llista de mínims essencials sense els quals no s'entendria la casa. És un exercici essencial si, per qüestions econòmiques, es planteja la reforma de la vivenda per fases. Al segon exercici s'han de dibuixar els globus, amb els quals vam determinar la quantitat d'ambients que realment feien falta per a totes les activitats que van sorgir a la C.F.D.

5. La idea central
Vam acabar la sessió a amb algunes revistes d'arquitectura i interiorisme damunt la taula, i vam llançar tres preguntes breus que després ens van ajudar molt al plantejament de les variants: Quina és la imatge (la estètica) que volen per a la vivenda? Quin és el caràcter que desitjen aconseguir? Quina és la idea central de la vivenda?

En este cas, com va passar amb la galeria, és important mostrar amb imatges les possibles alternatives. Potser diguen "Volem una imatge pràctica i un caràcter rústic" però després enamorar-se d'una cuina d'acer inoxidable, que ni tan sols havien imaginat que existia. Per això també la diferència entre imatge i caràcter. A la primera pregunta es van recolzar de seguida amb imatges per explicar-se bé, però quan els preguntàvem pel caràcter, s'ho van haver de pensar. Els haviem demanat només una única paraula, que tindrem tatuada al front mentres repensem totes les variants, entre tot el marasme d'informació.

I amb la idea central, la sorpresa. Després de dos hores de conversa, havia connexió i reprocitat entre nosaltres i els clients, per això a la última pregunta no va fer falta cap aclariment. "Una cabanya africana", "Un loft familiar". I ahí teniem l'inici de les dos primeres variants que els presentariem en 15 dies.

Article publicat al Diario Información el 17 d'Octubre del 2016.

No sabemos aún hacia dónde, pero Alicante se mueve. En este proceso de redescubrimiento de la ciudad, las plazas serán el engranaje que la reactivan. Y entre coches y veladores, queda una plaza que ni siquiera sale aún en los mapas. La antigua Fábrica de Tabacos se sitúa entre El Pla, Carolines y San Antón; el área entre los dos castillos que pronto será co-regada por dinero europeo. Este es el momento para coser los barrios del centro geográfico de la ciudad: “¡Abajo las murallas!”. El muro de la Fábrica de Tabacos supone una barrera que separa las tramas de los tres barrios. Alicante necesita un gran espacio público que articule sus barrios más populosos y sea el centro de referencia de la nueva ciudad metropolitana.

La Fábrica de Tabacos ya lo fue en su momento, por eso es la pieza clave para que Alicante se vuelva a mirar frente al espejo y empiece a gustarse. El recinto industrial y las zonas verdes aledañas pueden convertirse en la Plaza Mayor de Alicante; donde la ciudad dé la bienvenida al Benacantil, cuya pinada abraza la Fábrica. Un espacio público monumental, accesible y confortable; construido entre todos y lejos de los desmanes del pasado: será el patio de nuestras casas.

Sin esperar a las inversiones, el Ayuntamiento puede empezar ya un proceso elástico con microactuaciones temporales que empiecen a reactivar la futura Plaza de las Cigarreras y siente las bases de un diseño participado. El entorno de la Fábrica es la oportunidad para Alicante de generar el espacio público central en contacto con el MARQ, el ADDA y la Plaza de Toros.

Abans de començar les pràctiques en Arrsa!, Ester em va comentar que estaven esperant-me per seguir de zero una consulta d'arquitectura. Es tractava d'una reforma i ampliació d'un pis, que duplicaria la seua superfície útil després de la compra d'una casa veïna. Havia d'anar fins i tot a la primera reunió amb els clients, i jo no entenia res. Semblava tot un esdeveniment, quan jo imaginava que tots els processos de reforma eren igual de senzills: l'usuari li demana a l'arquitecte un plànol de la reforma, aquest els planteja unes solucions que no els convencen i finalment decideixen no pagar res a l'arquitecte "per dibuixar quatre ratlles".

Però no era el cas. Arrsa! ha adaptat el mètode seguit per l'arquitecte argentí Rodolfo Livingston, que l'explica al llibre Arquitectos de familia: El Método. Abans de la primera reunió amb els usuaris, ja m'havia llegit la primera part del llibre, i el primer que vaig pensar va ser "Com no s'ha inventat això abans?". Es tracta d'un mètode que dignifica el disseny, l'apropa a les classes populars i desprecaritza el treball de l'arquitecte. En definitiva, posa en valor el paper de l'arquitecte i la importància que la vivenda té per a la quotidianeïtat.

Però anem per parts. Livingston proposa un mètode que comença amb una telefonada, entre l'usuari i l'arquitecte, on aquest ja té clar quins seran els honoraris i el mètode de treball, dividit en dos fases. La primera fase consta del Pacte, Recopil.lació d'informació, Desenvolupament de les variants, Presentació de les variants i Ajustaments finals del projecte. Una vegada finalitzat el projecte, es podria o no executar l'obra, però el seu disseny ja està pagat.

Per això parlàvem de desprecarització, ja que molts arquitectes fan el projecte gratis, esperant a cobrar per la direcció d'obra, quan es tracta de dos treballs diferents. Però el client accepta si hi ha tants arquitectes disposats a fer-ho gratis? Sí, perquè coneix el mètode i sap que la seua veu es vorà reflectida. De fet, Livingston conta que moltes consultes, després dels passos inicials, no han esdevingut projectes sinó consells per comprar una nova vivenda.

A la primera reunió s'enceta el Pacte (1), es va celebrar a Arrsa! i s'estableixen els plaços i els honoraris. Es crea un context d'enteniment amb el client, que està predisposat a pagar perquè l'arquitecte ja li transmeteix que el projecte final s'ajustarà a les seues necessitats i als seus desitjos. I serà així perquè l'arquitecte l'haurà entés i treballarà durant hores (remunerades, amb un preu tancat) dissenyant la solució més addient, lluny de les quatre ratlles de la típica planta de blocs.

La segona reunió té lloc a la vivenda, on per a recopil.lar la informació (2) es realitzaràn les medicions necessàries (fins ací tot normal) i es manté una llarga entrevista amb tots els habitants majors de 7 anys amb un doble objectiu: conèixer millor el seu mapa mental de la vivenda actual i les necessitats i desitjos per a la nova vivenda. A través d'uns exercicis, s'aconsegueix despertar la creativitat dels usuaris i així sentar les bases de les variants, a més de fer el primer pas per que ells mateixa dibuixen la seua pròpia variant, el Projecte de Client. Una de les últimes preguntes, i probablement la més profitosa, consisteix en descriure la casa ideal de l'usuari com si fóra una pel.lícula, des que s'alcen.

Esta és una forma per aproximar-nos als desitjos dels usuaris més enllà del "necessitem 3 banys i 4 dormitoris". Per això, a l'intervindre en una vivenda, l'arquitecte ha d'assumir el mapa mental dels usuaris. I quan es plantejen les intervencions, la narrativa que recomana Livingston es composa per cerimònies, a partir de les quals desenvoluparem les variants (3). De fet, a la tercera reunió presentàrem varies variants, entre tres i cinc, del projecte. Cadascuna d'elles té un nom, utilitzant el lèxic cerimoniós que els usuaris han anat utilitzat a l'entrevista, com ara Choza deluxe, Loft familiar, Redescubriendo las terrazas... Les variants estan auditades per una fulla de Necessitats i Desitjos, que serà l'instrument per a valorar els encerts i carències de cadascuna de les variants, a través d'uns punts que resumiràn les dues hores d'entrevista a partir de significants que s'han establert entre l'arquitecte i l'usuari (neverotón, la suite, la terrassa de jocs...).

Després de la presentació de les variants (4), els usuaris disposen d'unes setmanes per a estudiar-les bé i acceptar o rebutjar els trets de cadascuna d'elles. Normalment mai s'accepta una sencera, sinó que es realitza un mestissatge entre les distintes variants: la distribució dels dormitoris de la V1, les terrasses de la V2, la cuina i el menjador de la V3... Finalment, després dels ajustaments finals (5) es presenta la versió definitiva del projecte, acompanyada d'un manual d'instruccions en cas que l'obra no vaja a executar-se pels mateixos arquitectes que l'han redactada; i tornant a la idea de la pel.lícula i les cerimònies, si cal s'incorpora una evolució del projecte per fases.

En l'actual consulta que estem portant, el procés fins ara ha sigut molt positiu. Ens trobem a la fase d'ajustament final, però fins ara les reaccions dels usuaris han sigut positives. En el moment de la recopil.lació d'informació potser es trobaren esgotats de pensar, però condensar la informació junt a ells, ha servit per exprimir al màxim els seus desitjos i traduïr al seu llenguatge aquells canvis que no havien pensat però ens exigien les seues necessitats.