Renos y muñecos de nieve... ¡a 15º!

La decoración de las casas y muy especialmente de los espacios comerciales es ya una tradición más de la Navidad. Pero una de las cosas que más me sorprende es la utilización de iconos nórdicos y anglosajones en la decoración navideña. Más allá de Papá Noel, ya plenamente adoptado, la mayoría de ornamentación representa imágenes que no forman parte de la praxis de estos días: no tenemos renos, no estamos en Laponia y no nos gusta el terciopelo. Sucedió con el abeto, que nació en Alemania por el siglo XVII pero fue apropiado por la sociedad española a base de cine americano a partir de 1970.

Centro comercial en... ¡Colombia!

Pero la mayoría de celebraciones de Navidad no son importadas: las tradiciones ligadas al territorio están bien vigentes, del turrón a la Cabalgata de Reyes. Y son especialmente importantes las tradiciones locales, de carácter muy particular.

Que no hay leyendas sólo en la Selva Negra... ¡En la Vall de Gallinera también!

Por eso sorprende que en una celebración como la del Solsticio de Invierno, con tantas actividades endémicas, no sean capaces de generar imágenes que sirvan -en este caso- como decoración. Celebramos unas tradiciones que están definidas por iconos que no nos representan. En definitiva, se trata de ligar lo inmaterial a lo tangible, una decoración que conecte con el imaginario colectivo.

Un mercado navideño en Madrid no es auténtico sino tiene casitas de Estrasburgo.

'El Nadal és valencià', la campaña de Menta para la Generalitat, sí ha producido adornos que identifican todo lo que sucede en el País Valenciano en estas fechas. La campaña gráfica promociona la calidad de los productos valencianos a partir de iconos que representan varias tradiciones propias. No nos resignemos: la Navidad no siempre es hortera.

Detalles de la campaña El Nadal és valencià - Marta Hortelano

También este 2016 Curro Claret y Maria Güell han coordinado #RavalKm0 junto a multitud de agentes y ONGs del Raval barcelonés. A partir de unas fotografías del mismo vecindario del barrio, realizadas por Maria Espeus, se han diseñado las luces de navidad y se han montado por personas sin empleo.

#RavalKm0 es diseño arraigado al territorio en el fondo y en la forma - Lightecture

No estamos hablando de reivindicar motivos religiosos o nacionalistas, porque el valor de estas fiestas es universal. La celebración del solsticio de invierno tiene en muchas culturas una función social: que las relaciones sigan siendo las mismas año tras año.

Se trata por tanto de entender la importancia del territorio como valor añadido en la cadena económica; porque estamos hablando de economía. De una economía arraigada en la tierra -sea un país o una calle-, también a lo intangible. Las cerveceras llevan mucha ventaja en esto de echar raíces en el territorio, identificando Mahou con Madrid o Estrella Levante con Murcia. Reflejar la realidad del territorio, estrechar los lazos con los agentes sociales, transformar el modelo productivo: nunca había sido tan barato como arraigarse en el territorio. ¡Esto también es ecología!

1. Des de les eleccions municipals de fa any i mig, molts activistes provinents de moviments socials, veïnals o ecologistes estàn governant als principals ajuntaments espanyols. Molts dels activismes s'han caracterizat per una resposta a la contra dels posicionaments dels poders establerts.

2. Eslògans com "No al soroll", "No a la línia d'alta tensió", "No a la cementera"... tenien fàcil resposta per part del poder econòmic, mediàtic i institucional: el progrés. I contra este marc mental del "progrés econòmic" rebotaven moltes peticions legítimes.

“Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha.” Unamuno.

3. Molts dels nous regidors estan acostumats a fer propostes a la contra. Els mitjans els col.loquen en el "Prohibir per prohibir", "el no perquè no"; la gent percep que paralitzen la ciutat amb criteris arbitraris. És important comunicar bé les decisions perquè compten amb el suport de la majoria de la gent a les que van dirigides. Comunicar-les en positiu, generar nous significants, robar el marc mental a l'adversari i insertar-les a un relat de govern.

Conflicte d'interessos entre veïnat i empreses a Barcelona - Juan Barbosa / El País

4. No és el mateix "tancar el carrer al trànsit" que "obrir el carrer als vianants". Els periòdics titularan el primer, perquè es deuen als cotxes que s'anuncien en ell. Però el segon titular és en positiu i genera un nou significant sobre el viari, que hui assumim de forma natural que és per als cotxes, quan d'això no fa més de 50 anys.

Les polítiques de mobilitat sostenible milloren la salut, el comerç i el medi ambient; però acaben trascendint a l'opinió pública com una molèstia.

5. No és el mateix "reduïr el nombre de vetlladors" que "repartir l'activitat per la ciutat". Quan es titula el primer, el regidor es converteix en el aguafiestas del tardeo per a la majoria dels ciutadans, encara que ho faja per concil.liar amb el descans del veïnat. Si mentre redueïxes els vetlladors incorpores nous usos (jocs infantils, concerts, fins i tot banquets i arbres!) estàs canviant el significant de l'espai públic: del monocultiu del consum a la diversitat d'usos. En definitiva, reposiciones a la majoria de la gent (els músics que van a tocar, els iaios que asseuen als banquets, els xiquets que juguen) en la confrontació entre Ajuntament i hostalers.

No hi ha cap diferència entre un centre comercial i el Carrer Castaños: només reduïr el nombre de terrasses no farà que la gent ho deixe de percebre com un espai de consum. - Eric Carpe / Información

6. A una escala més territorial que urbana, ocorre el mateix amb el canvi climàtic. El relat és negatiu: polítiques contra el canvi climàtic hui per evitar l'Apocalipsi en 2050 o 2100. Però no és gens seductor: amb la "sostenibilitat" s'està pensant en les previsions d'un futur a llarg plaç. És més cert i convincent que el canvi climàtic ja està ací i combatre-lo millorarà ja la nostra qualitat de vida, perquè encara no és tard.

7. Hi ha casos clamorosos on l'opinió publicada no pot tapar la realitat, malgrat que afecte als interessos de l'establishment, com és el cas de la moratòria hotelera a Barcelona. Però en general, no es pot guanyar una ciutat amb una retòrica implícita de la prole contra las promotoras (almenys que ho diguen!); ni es pot excusar el bloqueig d'iniciatives en "la por als titulars".

8. Cal defensar estes accions oferint una alternativa en positiu. Perquè la consolidació de les polítiques que s'estan desplegant -i que afecten a poderosos lobbies com l'automobilisme o l'hostaler- depenen de la bona comunicació -i marketing- dels partits i dels governs; i a les xarxes socials està l'oportunitat de desplegar un relat que sintetitze l'acció de govern.

"Ya usamos este sitio desde hace más de dos años. Ante de la II Guerra Mundial era de la compañía ferroviaria, y el Estado hizo un búnker contra los ataques de gas que nunca se usó" cuenta Hadrien en City Manifesto, mientras se dirige a la free party que han organizado en la periferia de París.  La policía no los espera en la estación de Cercanías más cercana, donde van llegando los invitados. La entrada al búnker está despejada: vía libre para la free party.

Fiesta en una galería subterránea del 13éme  - Brain Magazine

Salir de fiesta en París es caro y agobiante; por eso el movimiento free party trata de conquistar espacios abandonados de la periferia de forma instantánea: llegar al sitio, instalar los buffles y abrir las cervezas. Se trata de una experiencia compartida ya que requiere de una planificación discreta que puede durar varios meses; y acabará en el momento en que llegue la policía a desalojar.

Preparativos en un almacén industrial - City Manifesto

Vivir el momento, recuperar espacios obsoletos, reinventar un mito: "yo estuve de fiesta en una vía de tren abandonada del 18éme". El París subterráneo de las catacumbas se reinventa con el techno. De la rave en el descampado de los 80, a la free party en las tripas del sistema del 2000. Una atmósfera nueva, una mezcla de ambientes y la sensación de libertad -o el morbo del riesgo- son las claves de estas fiestas, cuenta el filósofo y urbanista Marc Armengaud.

Muchos espacios industriales de nuestras ciudades se están reinventando con nuevos usos, especialmente culturales, pero ¿qué hacer con los espacios de la segunda desindustrialización? En el País Valenciano tenemos buena muestra de ellos, espacios construidos para los grandes eventos y el boom inmobiliario que ahora viven en un impass jurídico o simplemente no se sabe bien qué hacer con ellos.

El Aeropuerto de Tempelhof en Berlín vs. la Zona Volvo de Alicante - Tempelhof Projekt GmbH / Manuel Lorenzo

Al fin y al cabo, la abortada rave en el Aeropuerto de Castellón -ya en funcionamiento- se parecía mucho a lo que sucede en el Aeropuerto de Tempelhof de Berlín. ¿Por qué no planificar un uso esporádico para recuperar el nervio de estos espacios? No hace falta un Guggenheim ni se trata de recopilar ocurrencias, sino de organizar el espacio y rentabilizar el uso ciudadano al máximo ¿Por qué no abrirlos a la cesión temporal a colectivos mientras tanto o incluso para siempre? Estos espacios obsoletos necesitan un mito, una experiencia compartida e instantánea: hagamos nuestra "free party". 

Post en valencià. 

Hace unas semanas, una exposición se coló inusualmente en la agenda política. En Barcelona, El Born CCM sacó a la calle dos esculturas franquistas, formando parte de la muestra Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. La exposición pretendía "denunciar la banalización de la dictadura durante la democracia", ya que estas estatuas presidieron el espacio público hasta 2008 (el Franco a caballo en el Castillo de Montjuïc) y 2011 (la Victoria en el Passeig de Gràcia). Dejando de lado la performance en la que acabó la exposición -ahora sí, el Franquismo ya no es impune-, la ubicación de la muestra molestó a los partidos independentistas que forman la oposición en el Ayuntamiento de Barcelona.

El mástil de la Senyera de 17,14 m junto a las tres piezas de la exposición - Julia Schulz-Dornburg

Con el cambio de gobierno municipal, el centro del Born -un memorial al asedio de 1714 inaugurado durante el Tricentenario- se abrió a conmemorar "otras memorias". Algunas autoras como Nuria Alabao apuntan que el relato del proceso independentista se marcó como punto de partida la victoria borbónica en la Guerra de Sucesión: mientras que para la construcción de este relato se ha dejado de lado el antifranquismo, que hasta hace unos años conectaba el catalanismo con el resto del Estado. Los restos del Born se convirtieron desde el Tricentenario en el epicentro del nacionalismo catalán, y quizás por eso, con esta exposición se disputa la significación de un espacio público central de Barcelona.

Una de las primeras imágenes del gobierno de Ribó en València es la apertura del balcón del Ayuntamiento a la ciudadanía. Y es que el balcón se convirtió en el símbolo de la València de Rita,
desde donde ostentaba el poder (que bote Rita, que bote Rita...). De hecho, el fin de la hegemonía política de Barberá lo marcaron los silbidos bajo el balcón durante les mascletaes de 2014 y 2015.

Las Reinas Magas saludan desde el balcón - Europa Press

Por eso, lo que más molestó en la Cavalcada de la Setmana de la Infantesa fue que subieran al balcón a saludar. No sólo se abría a las visitas de la ciudadanía, sino que además también lo podían hacer servir colectivos de la ciudad: un capítulo más en la disputa por el significado del Balcón.

Otros casos de significación del espacio público los encontramos en la Puerta del Sol madrileña, escenario de manifestaciones y "revoluciones" (ejem) desde el siglo XIX: o la Puerta de Brandemburgo de Berlín, que se ha convertido en el símbolo de la reunificación alemana y punto central de la ciudad. Otro caso, sería el de la diferencia entre el Sony Center de la Berlín capitalista y reunificada frente a la Alexanderplatz de Berlín Este.

Controlar la significación del espacio público es clave en la construcción de movimientos y hegemonías políticas. También en el caso de conflictos urbanos, la significación del espacio público marcará la resolución del conflicto. Por eso también, quien gana el significado, gana la disputa por dominar el espacio público.

En el caso de Alicante, una de las debilidades del actual gobierno municipal es que carece de imágenes que simbolicen el cambo de gobierno. Y de eso, Sonia Castedo sí sabía mucho. De igual forma, los problemas en el centro de la ciudad de convivencia vecinal y modelo económico requerirían de una resignificación del espacio público, actualmente concebido sólo como un espacio de consumo.

Després de xarrar amb els clients en dues sessions (I i II), començàrem a treballar en les variants del projecte. Amb els distints jocs creatius de les sessions, disposàvem de suficient informació sobre els desitjos i necessitats dels usuaris. De fet, teniem suficient informació per a solucionar de forma diferent, els problemes i desitjos que ens exposaren L i A a les reunions de la Consulta d'Arquitectura d'aRRsa, on he fet les pràctiques que vos conte.

Les variants
Vam començar a plantejar tres variants que partien de tres idees: una "choza deluxe" on tot pivotaria al voltant de la cuina, un "loft familiar" amb una enorme àrea pública i una variant per a "redescubrir la terraza". A partir d'estes tres fonts de variants, vam realitzar distintes modificacions que derivarien en un total de 9 variants, més la planta del Projecte de Client.

Per exemple, ací tenim les distintes versions de la variant "El loft familiar". En primer lloc, la variant 2·a, que conserva (ampliant) l'actual ubicació de la cuina i la connecta de forma oberta amb el saló de la casa. Introduïnt la variable del temps, tindriem uns anys després la versió 2·a(f), on el dormitori dels xiquets s'ha dividit en dos. En canvi a la versió 2·b, el dormitori per a convidats es converteix en un despatx i es guanya superfície per al dormitori principal en detriment del saló. Hi hauria una versió 2·c on s'intercanvia la ubicació de la cuina i del saló i així indefinidament. Per això són importants dues coses: no encarinyar-se amb cap de les propostes perquè són totes bones i no atabalar a l'usuari amb massa propostes.

 Els ajustaments finals
A la quarta sessió, els vam presentar les deu plantes i els deixarem una setmana de reflexió. Després, tinguerem una sessió on ells ens van presentar les seues preferències, amb anotacions a cadascuna de les plantes, i vam començar a ensamblar una planta definitiva, mestissa de les propostes: començàvem la fase d'ajustaments finals.

A més de les plantes, també els presentàvem estes vistes, que difereixen molt del típic rènder. Estaven colorejades a mà, i l'objectiu és evitar la sensació que ja està tot decidit, com passaria amb un fotomontatge perfecte. Eixe caràcter improvisat fa que els usuaris no ho vejen com un projecte acabat. I és que les decisions mai han de ser definitives fins a la posada en obra. A més, les vistes van acompanyades de fotografies extretes de revistes o Pinterest, amb escenes semblants a les que es plantejen al projecte. Amb això, comencem a parlar dels materials, de la llum o de les sensacions espacials.

Després de tres sessions d'ajustament que vam realitzar durant tot un mes, vam arribar a la versió final. A la consulta anaven incloses sis sessions amb el pressupost pel projecte tancat, però la fase d'ajustaments es pot allargar unes sessions més. Si els clients desitjen finalitzar ací la consulta, se'ls entregarà un manual d'instruccions i ells dirigiràn el procés de l'obra. Després de tot el bagatge adquirit durant la consulta, els usuaris coneixen el perquè de les decisions projectuals, i estan capacitats per ser part activa de la gestió de l'obra. Sinó, serà el mateix arquitecte qui assumisca la direcció de l'obra, allargant la presa de decisions fins que comencen a definir-se material i espacialment les decisions.

- Quina vista t'agrada més vore per la finestra? 

- Just des d'ací. Este és l'únic balcó, de les dos vivendes, des d'on es veu l'horta. 

- Ara hem de fer una llista de desitjos, però han de ser coses concretes, no importa si penses que són impossibles. Com t'imagines la teua casa ideal? 

- Vaig nàixer a Múrcia, a la típica casa de camp amb porxe. La meua casa ideal hauria de tindre un porxe on llegir, sopar, estar amb la família... 

- I per exemple, com t'imagines despertar-te a eixa casa ideal? 

- M'imagine alçar-me i anar a una cuina ampla, des d'on es veja el trosset d'horta que veem des d'ací, i tindre espai suficient per desdejunar els quatre junts, sense embrutar massa.

Això és un fragment del qüestionari que li vam fer als clients de la consulta, L i A, a la primera reunió. Abans de vindre a fer les pràctiques a aRRsa!, jo m'imaginava que la típica conversa per preparar una reforma amb un arquitecte començaria per "El bany se'ns ha quedat xicotet" o "Necessitem un dormitori per a la xiqueta que ve".

Bé, normalment per fer una reforma no es telefona a un arquitecte: "I si després no ens agrada el plànol que ha fet?", "No anem a pagar-li a un arquitecte sino tenim ni per a canviar els dos banys", "La casa és meua i jo sé com vull viure"... I per això, la majoria de potencials clients senten que no és necessària la mà d'un arquitecte; sinó que resulta car i fastigós tindre que lidiar amb un artista egocèntric.

Per això el Mètode utilitzat a les Consultes d'Arquitectura d'aRRsa té un doble resultat: per una banda, l'usuari participa al procés de pensament de la seua vivenda, mentres l'arquitecte obri un nou nínxol de mercat gràcies a la claredat del procés i el preu; l'usuari té la garantia que es tracta d'un assumpte seriós i de moltes hores de treball. Però per a que el client participe al redisseny de la vivenda, s'ha de saber escoltar. El que requerix el procés de reforma d'una vivenda no és que el client demane, sinó escoltar el que dessitja i necessita. És a dir, quan vas al metge, el desig del pacient podria ser curar-se el mal de cap, però eixa demanda no és el desig sinó la resposta, obviant el diagnòstic previ. Per exemple, sinó seguirem el Mètode de Livingston, un diàleg a la consulta haguera pogut ser:

-És possible baixar la barana de la finestra per poder vore millor l'horta des de la cuina? 

-No, no es pot perquè està prohibit modificar la façana de l'edifici.

La pregunta està equivocada, perquè el desig no és baixar la finestra sinó vore millor la mar. Baixar la finestra és la resposta que bloqueja el desig.

-És possible vore millor l'horta des de la cuina? 

-Sí, podem fer una tarima de 30 cm i de pas fem passar les canalitzacions per la nova tarima, conservant el fals sostre. 

(este és un dels exemples utilitzats per Livingston al seu llibre Arquitectos de familia)

1. Dibuixem entre tots el Projecte del Client
 La clau de les Consultes d'Arquitectura està en les estratègies per a escoltar, i comença per entendre que el client no ens demana un projecte, sinó que el porta. El projecte és seu, i per això comencem el segon pas (que esmentàvem a l'anterior post) demanant-los que dibuixen el Projecte del Client: la reforma que ells farien. L'important no és què dibuixen, sinó com expliquen el seu projecte. Per això, Ester va dibuixar exactament el que L i A indicaven (per separat), mentres els interrogava sobre les decisions preses. "Ací alçaria un tabic", i li preguntem "I ací, què hauria?"... De seguida s'adonaràn que no ho tenen tot tan clar com pensaven, i a la volta nosaltres detectem el que més (i menys) els agrada de la casa.

2. La nostàlgia del futur 
Després de dibuixar el seu PC, fem punt i apart i els vam preguntar sobre la història de les seues vivendes abans de la reforma; passant dels records d'infantesa al pis d'estudiants, incloent l'actual vivenda, que normalment ja ha sofert modificacions prèvies a esta reforma. Poc a poc anem descobrint els seus desitjos, des de distints punts de vista, com quan recorden amb nostàlgia la casa on van viure quan eren xiquets. Al següent exercici, l'últim de la sessió, Més-Menys, van fer una breu llista del que més i menys els agrada de la casa: la llum que entra pel menjador, el barri, la falta de lloc per posar plantes, eixe dormitori no té bona ventilació... Però alerta! Els demanàrem que jerarquitzen els defectes i virtuts de la casa, i així els fem pensar, fregant el mètode maièutic de Sòcrates.

3. La pel.lícula de la seua vida
A la segona sessió, vam començar parlant de l'estat de la vivenda actual i de la seua casa ideal, tal i com es veu a l'inici del post. Per això la Casa Final Desitjada s'ha de descriure sense preocupar-se dels recursos i de forma concreta, intentant que la definisquen amb escenes de pel.lícules o llibres que s'hajen quedat a la memòria; o descrivint un dia de rutina a la nova casa, recorrent totes les estàncies. On? Com? Per què? Interrumpim amb freqüència per dinamitzar la conversa i aclarir conceptes:

-Això sí, la galeria fora. Vull una casa sense galeria. 

-Per què? 

-No m'agrada ixir del dormitori per anar al bany. Ni el color de la xapa. 

Li expliquem que no és precís anar al bany per la galeria, i li mostrem fotos de xapes verdes i blaves. 

-Ah, això sí m'agrada molt.

Anem així imaginant escenes i generant nous significants, un llenguatge entre l'usuari i l'arquitecte necessari per a facilitar l'enteniment entre les dos parts; ara el farà servir l'usuari, i a la presentació de variants el farem servir nosaltres per a donar-los a entendre solucions que ells no s'havien plantejat.

4. Llista de mínims i globus de màxims

El joc de la C.F.D. va acabar amb dos exercicis més. Al primer, la Casa Ideal Mínima, s'elabora una llista de mínims essencials sense els quals no s'entendria la casa. És un exercici essencial si, per qüestions econòmiques, es planteja la reforma de la vivenda per fases. Al segon exercici s'han de dibuixar els globus, amb els quals vam determinar la quantitat d'ambients que realment feien falta per a totes les activitats que van sorgir a la C.F.D.

5. La idea central
Vam acabar la sessió a amb algunes revistes d'arquitectura i interiorisme damunt la taula, i vam llançar tres preguntes breus que després ens van ajudar molt al plantejament de les variants: Quina és la imatge (la estètica) que volen per a la vivenda? Quin és el caràcter que desitjen aconseguir? Quina és la idea central de la vivenda?

En este cas, com va passar amb la galeria, és important mostrar amb imatges les possibles alternatives. Potser diguen "Volem una imatge pràctica i un caràcter rústic" però després enamorar-se d'una cuina d'acer inoxidable, que ni tan sols havien imaginat que existia. Per això també la diferència entre imatge i caràcter. A la primera pregunta es van recolzar de seguida amb imatges per explicar-se bé, però quan els preguntàvem pel caràcter, s'ho van haver de pensar. Els haviem demanat només una única paraula, que tindrem tatuada al front mentres repensem totes les variants, entre tot el marasme d'informació.

I amb la idea central, la sorpresa. Després de dos hores de conversa, havia connexió i reprocitat entre nosaltres i els clients, per això a la última pregunta no va fer falta cap aclariment. "Una cabanya africana", "Un loft familiar". I ahí teniem l'inici de les dos primeres variants que els presentariem en 15 dies.

Article publicat al Diario Información el 17 d'Octubre del 2016.

No sabemos aún hacia dónde, pero Alicante se mueve. En este proceso de redescubrimiento de la ciudad, las plazas serán el engranaje que la reactivan. Y entre coches y veladores, queda una plaza que ni siquiera sale aún en los mapas. La antigua Fábrica de Tabacos se sitúa entre El Pla, Carolines y San Antón; el área entre los dos castillos que pronto será co-regada por dinero europeo. Este es el momento para coser los barrios del centro geográfico de la ciudad: “¡Abajo las murallas!”. El muro de la Fábrica de Tabacos supone una barrera que separa las tramas de los tres barrios. Alicante necesita un gran espacio público que articule sus barrios más populosos y sea el centro de referencia de la nueva ciudad metropolitana.

La Fábrica de Tabacos ya lo fue en su momento, por eso es la pieza clave para que Alicante se vuelva a mirar frente al espejo y empiece a gustarse. El recinto industrial y las zonas verdes aledañas pueden convertirse en la Plaza Mayor de Alicante; donde la ciudad dé la bienvenida al Benacantil, cuya pinada abraza la Fábrica. Un espacio público monumental, accesible y confortable; construido entre todos y lejos de los desmanes del pasado: será el patio de nuestras casas.

Sin esperar a las inversiones, el Ayuntamiento puede empezar ya un proceso elástico con microactuaciones temporales que empiecen a reactivar la futura Plaza de las Cigarreras y siente las bases de un diseño participado. El entorno de la Fábrica es la oportunidad para Alicante de generar el espacio público central en contacto con el MARQ, el ADDA y la Plaza de Toros.

Abans de començar les pràctiques en Arrsa!, Ester em va comentar que estaven esperant-me per seguir de zero una consulta d'arquitectura. Es tractava d'una reforma i ampliació d'un pis, que duplicaria la seua superfície útil després de la compra d'una casa veïna. Havia d'anar fins i tot a la primera reunió amb els clients, i jo no entenia res. Semblava tot un esdeveniment, quan jo imaginava que tots els processos de reforma eren igual de senzills: l'usuari li demana a l'arquitecte un plànol de la reforma, aquest els planteja unes solucions que no els convencen i finalment decideixen no pagar res a l'arquitecte "per dibuixar quatre ratlles".

Però no era el cas. Arrsa! ha adaptat el mètode seguit per l'arquitecte argentí Rodolfo Livingston, que l'explica al llibre Arquitectos de familia: El Método. Abans de la primera reunió amb els usuaris, ja m'havia llegit la primera part del llibre, i el primer que vaig pensar va ser "Com no s'ha inventat això abans?". Es tracta d'un mètode que dignifica el disseny, l'apropa a les classes populars i desprecaritza el treball de l'arquitecte. En definitiva, posa en valor el paper de l'arquitecte i la importància que la vivenda té per a la quotidianeïtat.

Però anem per parts. Livingston proposa un mètode que comença amb una telefonada, entre l'usuari i l'arquitecte, on aquest ja té clar quins seran els honoraris i el mètode de treball, dividit en dos fases. La primera fase consta del Pacte, Recopil.lació d'informació, Desenvolupament de les variants, Presentació de les variants i Ajustaments finals del projecte. Una vegada finalitzat el projecte, es podria o no executar l'obra, però el seu disseny ja està pagat.

Per això parlàvem de desprecarització, ja que molts arquitectes fan el projecte gratis, esperant a cobrar per la direcció d'obra, quan es tracta de dos treballs diferents. Però el client accepta si hi ha tants arquitectes disposats a fer-ho gratis? Sí, perquè coneix el mètode i sap que la seua veu es vorà reflectida. De fet, Livingston conta que moltes consultes, després dels passos inicials, no han esdevingut projectes sinó consells per comprar una nova vivenda.

A la primera reunió s'enceta el Pacte (1), es va celebrar a Arrsa! i s'estableixen els plaços i els honoraris. Es crea un context d'enteniment amb el client, que està predisposat a pagar perquè l'arquitecte ja li transmeteix que el projecte final s'ajustarà a les seues necessitats i als seus desitjos. I serà així perquè l'arquitecte l'haurà entés i treballarà durant hores (remunerades, amb un preu tancat) dissenyant la solució més addient, lluny de les quatre ratlles de la típica planta de blocs.

La segona reunió té lloc a la vivenda, on per a recopil.lar la informació (2) es realitzaràn les medicions necessàries (fins ací tot normal) i es manté una llarga entrevista amb tots els habitants majors de 7 anys amb un doble objectiu: conèixer millor el seu mapa mental de la vivenda actual i les necessitats i desitjos per a la nova vivenda. A través d'uns exercicis, s'aconsegueix despertar la creativitat dels usuaris i així sentar les bases de les variants, a més de fer el primer pas per que ells mateixa dibuixen la seua pròpia variant, el Projecte de Client. Una de les últimes preguntes, i probablement la més profitosa, consisteix en descriure la casa ideal de l'usuari com si fóra una pel.lícula, des que s'alcen.

Esta és una forma per aproximar-nos als desitjos dels usuaris més enllà del "necessitem 3 banys i 4 dormitoris". Per això, a l'intervindre en una vivenda, l'arquitecte ha d'assumir el mapa mental dels usuaris. I quan es plantejen les intervencions, la narrativa que recomana Livingston es composa per cerimònies, a partir de les quals desenvoluparem les variants (3). De fet, a la tercera reunió presentàrem varies variants, entre tres i cinc, del projecte. Cadascuna d'elles té un nom, utilitzant el lèxic cerimoniós que els usuaris han anat utilitzat a l'entrevista, com ara Choza deluxe, Loft familiar, Redescubriendo las terrazas... Les variants estan auditades per una fulla de Necessitats i Desitjos, que serà l'instrument per a valorar els encerts i carències de cadascuna de les variants, a través d'uns punts que resumiràn les dues hores d'entrevista a partir de significants que s'han establert entre l'arquitecte i l'usuari (neverotón, la suite, la terrassa de jocs...).

Després de la presentació de les variants (4), els usuaris disposen d'unes setmanes per a estudiar-les bé i acceptar o rebutjar els trets de cadascuna d'elles. Normalment mai s'accepta una sencera, sinó que es realitza un mestissatge entre les distintes variants: la distribució dels dormitoris de la V1, les terrasses de la V2, la cuina i el menjador de la V3... Finalment, després dels ajustaments finals (5) es presenta la versió definitiva del projecte, acompanyada d'un manual d'instruccions en cas que l'obra no vaja a executar-se pels mateixos arquitectes que l'han redactada; i tornant a la idea de la pel.lícula i les cerimònies, si cal s'incorpora una evolució del projecte per fases.

En l'actual consulta que estem portant, el procés fins ara ha sigut molt positiu. Ens trobem a la fase d'ajustament final, però fins ara les reaccions dels usuaris han sigut positives. En el moment de la recopil.lació d'informació potser es trobaren esgotats de pensar, però condensar la informació junt a ells, ha servit per exprimir al màxim els seus desitjos i traduïr al seu llenguatge aquells canvis que no havien pensat però ens exigien les seues necessitats.

Article publicat al Diario Información el 1 de Maig de 2016.

Article publicat al Diario Información el 26 de Febrer de 2016.

Con el río revuelto de las marcas paraguas y la coordinación turística, el alcalde Echávarri aprovechaba la semana pasada para exigir al Consell una marca turística propia para la ciudad de Alicante; aunque se le olvidaba (ups!) el informe técnico que así lo debe aconsejar. Por aquí, esperamos al de Francesc Colomer.

Pero al margen de logos y campañas turísticas propias, Alicante necesita una marca que la haga competir frente al resto de ciudades europeas por el turismo –claro-, pero también por atraer talento e inversiones. Una marca que evoque valores propios, más allá del sol y playa, con los que Alicante resulte competitiva frente al resto de ciudades mediterráneas. Una identidad que además borre del imaginario colectivo los valores de corrupción y suciedad que evoca ahora la marca Alicante en los medios; y que recupere la memoria colectiva perdida tras dictaduras y burbujas inmobiliarias. Alicante es hoy una ciudad irreconocible.

Para ello, se debe seguir un plan para construir esa nueva marca, un nuevo relato de ciudad; con el que los alicantinos se vuelvan a reconocer en ella. Es urgente poner en valor las Alicantes “invisibilizadas” durante años y tejer con ellas un nuevo discurso sobre la ciudad. Algunas pistas: la Huerta, la colosal refinería subterránea de la Británica, la enorme Tabacalera y la isla de Tabarca. Vamos a contarnos primero qué es Alicante para luego poder presentarla al resto del mundo; ése es el relato sobre el que construir una nueva marca, que vaya más allá del turismo. Al fin y al cabo, una ciudad sólo atraerá talento, visitantes e inversores si es atractiva para sus ciudadanos. ¿Un poco de Aftersun para tanto sol, Alcalde?