"Si el teatre va ser l'espai ritual per excel·lència de l'Antiguitat, l'església l'espai ritual de l'Europa Medival i el museu fou l'espai ritual de les societats industrials", la historiadora de l'art es pregunta quin és l'espai paradigmàtic de hui, on "la societat es comunica, promulga i manté la seua cosmologia".
Mentres el teatre està organitzat per "la cita" -un contracte social amb un comportament implícit- el museu "designa experiències estructurades al voltant d'un horari d'apertura", com ocorre també als centres comercials. Si el teatre és col·lectiu, el museu manca de cohesió social, corresponent als valors actuals de "individu, objecte, mercat, progrés i pluralisme". "Esta atomització no es propicia per a les connexions socials a llarg plaç", adverteix Bishop.
L'ànalisi que von Hantelmann fa del nou espai paradigmàtic apunta en tres direccions: no oferir només arts visuals, combinar "la cita" i "l'horari d'apertura" i tindre una "topologia proteica", és a dir, "una estructura transformable que es puga ajustar a diferents formats al llarg del dia". Segons Bishop, von Hantelmann suggereix que l'arquetip d'espai ritual és el Fun Palace de Cedric Price, citat per Liz Diller com inspiració per a The Shed.
El Fun Palace era un edifici versàtil (pasareles mòbils, grues, sales unflables, depuració d'aigues...) perquè "la classe treballadora d'East London s'involucrara en la novia tecnologia, fusionant entreteniment i educació". Diu Bishop que Von Hantelmann "reinterpreta [el Fun Palace] lluny del context de teatre de carrer dels 60 a Londres per a adaptar-se millor a la nostra societat", parlant "d'individualització, flexibilització, canvi constant i la participació de consumidors".
D'esta forma Hantelmann "rebutja la col·lectivitat per ser massa homogeneitzadora, potser massa socialista?" es pregunta Bishop. "La seua retòrica manca de consciència de classe: la fricció social i la desigualtat se suavitzen per a facilitar una esfera pública neo-habermàsica a la que tots tenen accés equitatiu pel miracle democràtic de les hores d'apertura. No hi ha una superestructura capitalista que desafiar".
Però mentres el Fun Palace estava plantejat com una estructura autorregulat pels seus visitants, "the Shed serà programat per un equip encapçalat per l'empresari Alex Poots" i ubicat a la reurbanització d'uns solars ferroviaris prop del High Line. "El Wall Street Journal es refereix als inversionistes de Hudson Yards com una llista del qui són les institucions financeres globals de renom", exemplifica Bishop. L'arquitecte nigerià Kunlé Adeyemi va projectar l'estructura flexible per a "Prelude to The Shed", un programa amb una peça central de Tino Sehgal que utilitza molts arguments de Von Hantelmann per explicar la producció social de l'espai.
Bishop argumenta que seria vertaderament radical construir una institució cultural que garantira serveis importants com una escola pública o una sucursal de la Biblioteca de Nova York, un programa com el que desplega el SESC Pompéia de Sao Paulo. Abordant el tema del mecenatge, la historiadora de l'art denuncia que amb estes propostes "una persona d'alt patrimoni pot evadir impostos vertint una fracció dels seus beneficis en un projecte cultural que millora el seu estatus social". The Shed és un espai hiper-controlat que assegura un lloc per a l'experimentació, quan aquesta no necessitaria d'un espai així. "L'arquitectura d'un espai importa menys que el seu ús. La fina línia de Shed entre cultura i control subratlla que els espais de hui no necessiten ser curats, sinó ocupats".
Tota una declaració inspiradora per a començar a repensar el paper dels museus a València. El propi edifici es converteix en una performance, lligat a l'acumulació temporal i experiencial que proposa el neoliberalisme. "El capital està jugant amb la performance del museu, el moviment, encapsulat i dirigista, seguint l'idea de l'espectacle de Guy Debord", em contava Lluís A. Casanovas.
Segueix el relat de Lluís A. Casanovas a este post.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada